Surt el sol, floretes sobre verd

Brockwood és un lloc molt especial.

És una confluència de gent interessada pels altres.

És un espai ampli i silenciós en què si et busques, et pots trobar.

És una conversa en què s’escolta amb atenció.

És una classe en què l’alumnat aprèn lliurement i des del seu propi interès.

És una manera de viure a poc a poc, respectuosa amb l’entorn.

És una caseta blanca enmig d’un prat verd que cuidem entre tots perquè ens la sentim nostra.

És una sessió de cinema documental en què parem i comentem què s’està dient.

És una cuina que alimenta adolescents sense animals ni precuinats ni química estranya.

És un hort que és una classe que ens connecta amb qui som, d’on venim, on anem.

És una idea que es planifica i es duu a terme.

És una reunió en què parlem de com ens sentim i critiquem constructivament.

És una escola internacional on conviuen una quinzena d’idiomes diferents.

És un internat que vol tenir forma de comunitat pacífica i altruista.

És un quart d’hora de silenci col·lectiu per començar el dia.

És un lloc tan lliure que si sents que vols marxar, tens la porta oberta.

Un hivern gris i tranquil, i ben intens

Pensava que potser era cosa del gener, però aquest febrer també m’està costant. Alhora,  tinc la sensació que aquest lloc m’ofereix detalls molt especials i que prendre’ls o no és absolutament cosa meva. Potser Brockwood és una sopa de persones d’orígens i interessos ben diversos que trobem aquí una raó de ser. Però quan em sembla que els motius per seguir aquí són poc importants, què fa que encara hi sigui?

Vaig venir a Brockwood a observar una alternativa educativa de secundària. Sona fàcil? Gens ni mica.

Ara em qüestiono per què acceptem les escoles tal i com són, per què creiem en la transmissió de coneixement, per què seguim classificant continguts i assignatures,  per què fem exàmens... En definitiva: Per què perpetuem el sistema?

Potser ja ens agrada. Sembla que ja ens està bé que algú ens examini i ens indiqui a què podem aspirar a la vida. Que ja ens agrada que les coses siguin barates gràcies a les condicions infrahumanes dels treballadors i les conseqüències tòxiques pel planeta. Que ja ens agrada anar cada dia a una merda de feina pensant en què farem el finde que ve.

Tanmateix, aquí he tingut la sensació que una altra manera de fer és possible. Cal molt de silenci, però molt. Tant, que deixes de pensar que ets imprescindible, o que ets important. Intentes observar què et passa pel cap cada cop que comences a tenir un pensament, una idea, un prejudici. (Quan te n’adones que tu ets la font de tots els teus problemes... Que fàcil era buscar culpables a fora, eh!)

Si voleu jugar amb mi, ara sóc dins d’un exercici molt interessant: Trobar les diferències entre qui em penso que sóc i qui sóc realment. He dit interessant, que no vol dir fàcil.

Tornen els alumnes, i el rugby

Excursió a Glastonbury

L’endemà de l’última entrada van aterrar els alumnes a Brockwood i l’espai i el temps es van omplir d’anècdotes i abraçades, rialles i converses interminables. Em va fer molta gràcia adonar-me de com havien crescut alguns; crec que no hi havia pensat fins aleshores!

I un cop tothom va comunicar-se amb “casa” per dir que havien arribat bé, va començar una altra setmana sense pantalles. Quant fa que no escriviu una carta a mà? Quant fa que no en rebeu cap? Proveu-ho! Les tardes vora la llar de foc s’omplien de gent xerrant, llegint, fent bufandes, tocant la guitarra... I als vespres hi havia diferents activitats perquè ningú se sentís avorrit. Estic començant a entendre que a alguns ens sembla molt interessant seure en silenci i observar-nos a nosaltres mateixos durant una estona, però a molts dels alumnes encara els sembla una pèrdua de temps. Sobretot venint d’unes vacances plenes de consumisme i rapidesa...!

Com que viure sense pantalles donava molt de temps lliure per fer absolutament qualsevol cosa, m’he assabentat de dues gamberrades divertides i zero malèfiques que han tingut lloc aquests dies: a una profe li van posar deu matalassos al llit i li van fer el llit amb llençols i coixins i tot súper bonic, però a dalt de tot; a dos nois els van intercanviar absolutament totes les pertinences de les seves habitacions fins el més mínim detall. Força creatiu i molt més real que passar-se l’estona enganxats a una màquina!

I després d’un trimestre mirant-me el rugby a les notícies del diari, per fi hi he tornat a jugar! Em va costar que els adults més conservadors veiessin alguna cosa més enllà de la sang i les lesions, però finalment me’l van deixar oferir com a esport, però, de moment, sense placatges. Així que ja fa dos dissabtes (perquè Saturday is the Rugby Day!) que faig d’entrenadora i sembla que poc a poc li comencen a trobar la gràcia a córrer sobre herba humida i relliscar i empastifar-nos de fang! Molt autèntic!

Fa fresqueta, encara no ha nevat, però ens llevem entre gel i gebre cada dia.

El nostre jardí de roses

Doble vida, un sol present

Quan menjo, menjo. Si miro la tele de reüll, parlo amb qui està a taula i penso en què he de fer després, ja no menjo. O sí que menjo, però ja no hi paro atenció. Aleshores em poden donar merda per menjar, que no me n’adonaré. I si després tinc mal de panxa, no sabré gaire d’on ve... Menjar en mal estat? Indiferència a les notícies? Zero sintonia amb la gent de taula? Massa plans futurs? Per això prefereixo menjar i prou. I quan acabi, hauré acabat i sabré què he menjat.

Les vacances d’hivern han sigut molt boniques, però molt dures. Va ser aterrar i anar-me desprenent de tot el que jo era a Brockwood. Vivia en el moment i en l’ara, però també en una planificació constant per encabir en un trencaclosques temporal massa emocions i massa trobades. I sé que van ser massa perquè al cap de quatre dies era al llit a 39,5 de febre. Impressionant, eh! Crec que no havia estat mai tan “malalta” i em vaig espantar molt. No m’acabava de trobar malament, però em trobava fatal i delirava, confonia la realitat amb el que em passava pel cap... Principalment perquè no era el mateix.

Em va costar tres o quatre dies i cinc o sis ibuprofens (jo no me’n volia prendre cap, però potser calia fer una mica de cas a la medicina), i quan vaig tornar a sentir-me bé, sencera i conscient de què m’acabava de passar, ja va estar. Així de senzill. Aleshores vaig tornar a un pas lent i ferm, despert i lliure. I va anar molt bé, molt, fins que vaig tornar a anar massa ràpid.

Una amiga americana va aterrar abans de cap d’any i tenia poc més d’una setmana per descobrir Barcelona. Com que jo li volia ensenyar més que la ciutat i a ella li semblava perfecte, hi vam afegir Montserrat i l’Empordà; sense adonar-me’n, tornava a córrer, massa ràpid i amb poca atenció. Però semblava que ens ho passàvem pipa i que fèiem moltes coses i anàvem a dormir esgotadíssimes i l’endemà ens llevàvem a tope per més. Fins que vaig petar, però ho vam poder parlar, ho va entendre i crec que no li va importar acabar de veure algunes coses de guiris sola.

Va marxar un dia abans que jo i em va semblar una alliberació. Així vaig poder acomiadar-me a poc a poc d’algú una mica especial, molt conscient que tocava separar-se físicament i que no sabem què ens portarà el futur i la distància.

I així vaig aterrar ja fa una setmana a Brockwood. Uns primers dies molt difícils perquè no sabia perquè havia tornat ni què hi feia, aquí. Altre cop, el cap per una banda i el present per una altra. Però no m’ha calgut passar una altra febrada per adonar-me’n i recordar-ho i quan dilluns cuinava atentament i amb tota la il·lusió del món vaig veure-ho tan clar que em va tornar el somriure.

Una experiència diferent de l’educació secundària

El motiu que em va fer venir a Brockwood va ser l’interès per una educació secundària diferent. És important reconèixer que a nivell acadèmic Brockwood és en certa manera similar a l’escola catalana que conec, però justament això és un tema de crítica i debat constant.

Els alumnes que vénen a viure aquí ho fan per diferents motius en diferents moments de la seva vida i amb diferents expectatives. Molts d’ells pensen en anar a la universitat i això sovint comporta uns exàmens anomenats “A-levels”, és a dir, una selectivitat una mica diferent, però no gaire. Aquests alumnes tenen la pressió de “qui sóc si no tinc títols acadèmics”.

N’hi ha molts d’altres, però, que per sort encara no són víctimes d’aquest sistema. Alguns pensen en camins en què un títol universitari no els farà cap diferència. N’hi ha que vénen a Brockwood a passar un any sabàtic, escapant de l’olla pressió del sistema educatiu de què eren víctimes. N’hi ha que no han anat mai a cap escola i han pensat que Brockwood era la manera menys perillosa de passar els A-levels i seguir sent persones.

Tota aquesta diversitat d’intencions, orígens, experiències, llengües i gustos fa d’aquest lloc una escola ben especial. Poden cursar el que vulguin i simplement s’intenta que s’hi comprometin. Els que volen passar un A-level fan aquella assignatura específicament per preparar l’examen, una mica com les assignatures del nostre batxillerat. Però, per sort, també hi ha l’altra manera de veure les assignatures: estudiar pel plaer d’aprendre.

Però hi ha tres assignatures obligatòries:

- Fer esport (Dos cops per setmana, a escollir entre: futbol, bàsquet, frisbi, córrer per camí, córrer pel bosc, caminar, bici, txi-kung, natació, escalada, vòlei, bàdminton. A partir del gener oferim rugbi i lindy-hop)

- Cura de la terra (Un cop per setmana, entenent que el coneixement del medi és indispensable per entendre qui som i com l’utilitzem)

- Hora de qüestionar (Un cop per setmana, a vegades tots junts, a vegades en petits grups, hem indagat coses ben diverses: qui som, d’on venim, on anem; com ens relacionem amb els altres; per què si sabem que només ens toquen dos trossos de pizza hi ha gent que n’agafa cinc; què és el futur i quines expectatives tenim, etc.)

I tota la resta és lliure. Simplement es demana el compromís d’assistir al lloc i hora programats, entenent que si ho han pogut escollir tot, haurien d’estar motivats per participar. Però això no sempre és així, per això es permeten els canvis d’assignatures.

El mínim d’hores d’assistència lectiva crec que ronda les quinze hores per setmana. Entre què poden escollir? Aquest curs tenim (ho escric de memòria, hi ha més opcions): anglès, castellà, ciència i percepció, creació artística, creació literària, dansa, desenvolupament humà, disseny gràfic, estudis globals, fonaments de l’educació, francès, geografia, guitarra, història, ioga, italià, literatura anglesa, matemàtiques, psicologia i/o teoria musical.

I ara, quina escola volem a casa?

Més de cent dies, a casa

Miro enrere i no em reconec. No sé qui era ni què feia, però tampoc m’importa gaire perquè sé qui sóc i què faig ara.

Fa més de cent dies que vaig arribar. Els estava comptant, però quan veia que passaria de cent he vist que la xifra tenia poca importància. Sembla que faci mil anys que sóc aquí; em sento com a casa. Però sense el “com”, perquè Brockwood és ara casa meva. I des de dilluns al vespre els estudiants han anat tirant cap a les seves altres cases i aquesta casa també podrà descansar.

M’he acostumat a moltes coses que m’agraden molt, però que sé que fora d’aquí no són així. Anticipo sinceres disculpes si ens trobem, però no ens acabem de trobar. Potser serà estrany, potser ens incomoda. I no és broma.

M’he acostumat a escoltar, a no contestar preguntes i a no resoldre els problemes dels altres. M’he acostumat a no parlar mentre menjo, a tancar els ulls i gaudir de la barreja de sabors. Fer una sola cosa a la vegada és molt difícil, però ho segueixo intentant. M’he acostumat a no menjar animals ni prendre medicaments; no m’ha fet cap falta. I m’he adonat de moltes més coses que fan poca falta. No em dutxo cada dia, ni cada dos, ni cada tres. M’he acostumat a no posseir gaires coses materials, tinc poca roba i dos parells de botes. He entès que compartir és viure. Però aquest cop sento que ho he entès una mica més que els altres cops que ja ho havia entès.

Potser he entès alguna cosa més. Em sento lliure, sóc feliç i he après moltíssimes coses que em permeten jugar una mica menys al joc dels adults (que al meu parer és molt avorrit).

Abans em preguntava quin era el sentit de la vida i he descobert que en català la mateixa paraula (sentit) em donava la resposta: No vagis a cegues, no callis, no et tapis les orelles, toca i olora. Així he entès el sentit de la vida, però no a nivell teòric, sinó amb tota jo. I si creus en el sisè sentit, l’equilibri, crec que no és possible sense els altres.

A poc a poc i bona lletra.

La revolució va per dins, o no va

Com vull que canviï la societat si no canvio jo? Vull canviar unes idees per adoptar-ne unes altres? Què tal seria viure sense idees? Però en comptes de preguntar-m’ho, simplement ho he de fer. Simplement, ha!

En l’últim diàleg entre mature students hem estat parlant (altre cop) de les imatges, de com ens muntem una pel·lícula sobre el món que percebem i, posteriorment, ens sentim satisfets o decebuts en la mesura que el guió s’hi ajusta. Quan les coses van bé no sembla que hi fem gaire cas –comoditat, – però quan la pel·lícula es torça, busquem culpables. Però ei, que l’autora del guió era jo mateixa! Que fàcil era evitar-ho, eh!

A vegades, però, no em sembla tan fàcil eliminar la imatge. Per exemple, quan em relaciono amb gent, els records crec que m’ajuden a identificar qui conec i qui no. Però, segur? Què vol dir conèixer algú? D’aquí uns dies vindré uns quants dies i farà molts dies que no us veia. Però quan parlem i intercanviem trajectòries, ningú serà la persona que era l’últim cop que ens vam veure. Aleshores qualsevol imatge que pogués tenir emmagatzemada serà substituïda per aquesta nova impressió. Així potser semblarà que us acabi de conèixer, però què faig quan em topo amb algú per primera vegada? Preguntes. Qui ets, d’on surts, què fas, cap on vas... Dóna’m la informació que necessito per crear-me la imatge.

Viure en la incertesa és apassionant.

Experiències de tot tipus, a tota hora

El cap de setmana en aquesta escola és dimarts i dimecres. A mitjans d’octubre es van inventar un cap de setmana llarg per tenir una pausa de cinc dies (dissabte a dimecres), però els mature students ens vam quedar a cuidar la casa. Jo aquest dimarts vaig anar a Londres (gràcies, Sara!) i em vaig patillar una pausa de tres dies. Així que dijous tarda, quan vaig arribar a Brockwood, vaig reviure una sensació que ja havia sentit el dia que tothom tornava del cap de setmana llarg. Què és nou i què és conegut? Aquell dimecres d’octubre era com si arribessin alumnes nous que ja coneixia al meu espai ja conegut. Aquest dijous passat era com si jo fos nova en un lloc on tothom em coneixia. Aquell dimecres vaig acabar caminant fins al poblet més proper per tornar a casa i trobar-m’ho tot a lloc. Però aquest dijous vaig arribar amb el temps just per deixar les coses a l’habitació i submergir-me al diàleg dels dijous a la tarda. Què ens creiem que coneixem? Tot és nou, sempre? Encara que s’assembli a quelcom anterior?

Des de l’última entrada no han parat de passar coses. Aquí i a tot arreu. Durant el cap de setmana llarg aquesta casa que a vegades sembla que no hi cabem ens va oferir tot l’espai que desitgéssim. Quedava algun alumne i algun profe, els mature students treballàvem al matí, però no hi havia classes ni activitats planificades. I què faig quan no hi ha res planejat? En una conversa prou interessant sobre el temps lliure, vam plantejar-nos fins a quin punt ens ocupem la vida per no haver-nos d’enfrontar amb nosaltres mateixos. Què passa si no tinc res a fer? És assumible? I aleshores què?

Tantes i tantes preguntes que no troben resposta i que potser no en tenen. M’estic començant a acostumar a no respondre, potser perquè responent no acabo d’arribar enlloc. Però on vull arribar?

Després d’aquells cinc dies de relax va venir la setmana de tallers, és a dir, més relax. Com que la nostra feina s’oferia entre els tallers a escollir, no em va tocar treballar als matins i vaig poder participar al taller d’aquarel·la i al de retrat. No sé ben bé per què vaig escollir-los, però em van reconnectar amb l’art i em va ser molt gratificant. En general vaig experimentar moltes estones d’observació, de separar-me de les meves pròpies idees i intentar veure de zero el que tingués al davant. Molt, molt, molt esgotador. Però molt, molt, molt més interessant.

Els tallers els oferien antics alumnes, antics profes i coneguts d’algú, i hi havia moltíssimes opcions: cuina, origami, balls de saló, educació de la veu, acrobàcies, casetes d’ocells, art terapèutic, dansa conscient, teatre mut, ioga aeri, transformació d’espais, aviació i simulació aèria, medicina xinesa, jardineria, taller de cinema... I segur que me n’estic deixant algun. I com que no hi havia classe normal, tant els alumnes com els profes i els mature students participàvem barrejats segons els nostres interessos.

I aparco per una altra entrada la resta de coses que us volia explicar, que per avui ja en tenim prou. Espero que sigueu molt feliços i molt conscients del què viviu. Ahir, en una reunió amb els protectors de l’escola, vaig entendre que els dubtes sempre hi seran, però que gràcies a poder qüestionar les coses podem veure per on anem.

Anem a classe, canviem el què?

Imagineu-vos que el primer dia del curs a l’assignatura d’història o ciències socials el professor arribés i comencés així: “Hola, què tal? Com haureu vist, no tenim llibre de text. Per què? Perquè intentarem enfocar l’assignatura d’una manera que a vosaltres us interessi i no com algú altre ha pensat que us ha d’interessar. Així doncs, què us interessa? Per què creieu que us interessa? Si us sembla bé, començarem individualment elaborant una llista de coses que us semblin relacionades amb la història i digueu d’on les heu tret, si les heu vist per internet o hi heu estat en persona. I potser, si hi ha coses comunes, tindrem un punt de partida.”

Així van les classes per aquí. A hores d’ara en una escola estàndard ja deuen haver fet un o dos temes. Potser algun examen i tot. I què deuen haver après realment els alumnes? Quant temps reteníem els continguts en la nostra memòria? No sé per què, tinc la sensació que aquí potser l’aprenentatge va més lent, però em sembla molt més real i profund. Per què...? Com pot ser...? Què passaria si...? No és amb aquestes preguntes que evoluciona el coneixement? Au, nena! Calla una estona, va!

Una pregunta una mica més complicada és... Per què m’importa tot això? Per què em sembla que la societat va mal encaminada? Fa anys i panys que pensadors de totes les branques han arribat a la conclusió que el sistema no acaba de ser massa bo ni just per tothom... I tot i així el perpetuem com si res. Sí, el món necessita un canvi... La terra està massa contaminada... Però deixeu-me que hi reflexioni amb aquesta tassa de l’ikea, made in China, amb un rooibos orgànic de Sud Àfrica que no crec que hagi arribat a Anglaterra en bicicleta.

Creativitat, segon quart de vida

Sí, ja en van 26 i realment em sento començant una nova etapa. És com si els primers 25 haguessin servit per buscar què volia fer amb la meva vida i ara vingués el “com fer-ho, i fer-ho”. Casualitat o no, la nit abans del meu aniversari se’m van acabar les pàgines de la llibreta que m’ha acompanyat últimament. I en comptes de comprar-me’n una altra, me l’he fet jo! Pel dia 30 hi havia organitzat un taller d’enquadernació de llibres (bookbinding) i després de gairebé nou hores d’esforços i dedicació, estic súper orgullosa del meu nou diari i és súper bonic i preciós i em sento que “me l’he fet jo amb les meves mans el dia que entrava en el meu segon quart de vida”. I tot plegat és molt especial!

Celebrant per celebrar, el dia 29 feia un mes la majoria dels Mature Students som aquí. Així que el 30 al vespre vam anar a un pub a beneir-ho una mica tot! Mitja hora llarga caminant entre camps i boscos sota la lluna, cantant, ballant i en silenci. Van ser unes birres molt xules i molt autèntiques! A quarts de dotze, la tornada va ser especial; mig perduts, mig riallers, mig sincers amb nosaltres mateixos.

Avui em sap greu no explicar gaire res. Tinc moltíssimes coses a compartir, però crec que encara les vull pensar una mica més. I els dos paràgrafs anteriors fa una setmana que volen ser llegits, així que tampoc els volia fer esperar més.